Calma

(27.5.05)

Calma m’ha semblat el títol més adient per qualificar aquest post degut al nerviosisme i l’estrès que pateix la gent aquests dies. És més, de ben segur que poca gent llegeix aquest escrit, la gent està ocupada. Aquest final de curs està essent, no per els exàmens i la feina que tenim, més aviat perquè em permeto dir que veig a la gent...en una altra dimensió, fins i tot jo de vegades em trobo en aquesta dimensió i m’espanto. Això em fa por. M’explicaré, jo sempre he cregut que la formació acadèmica és molt important, moltíssim. Però també cal ser conscients que cal formar-nos com a persones dignes de ser anomenades com a tal, cal recordar que primer de tot som persones i després estudiants. En els últims dies he comprovat (no parlo dels altres només, en molts casos de mi mateix) que la gent quan arriba aquest temps està en procés d’aïllament i misantropia, sovint trobo a faltar les paraules en mig d’un silenci sepulcral mentre caminem d’una aula a l’altra, molts cops trobo a faltar aquells somriures que poden alegrar-te el dia...però que han esdevingut simples records en el fons de la ment....Trobo a faltar la il•lusió, les ganes d’aprendre realment i no només a cop de llibre i apunts i el que és més important. Busco i no trobo un sentiment de felicitat en les classes (estic per trucar al Lobatón), només riures insípids o un “bon dia” o un “bona tarda” només esmentats per pur formulisme. És més, alguns cops fins i tot em sento com si estiguéssim en una cursa i no m’agrada, vull arribar a la meta, vull fer-ho en el mínim temps possible i amb la màxima eficiència però no vull que en la meva cursa i prenguin part sentiments com l’egoisme i la competència entre corredors, no vull haver de fer entrebancar a ningú, al contrari vull donar un cop de mà a aquell que se sent cansat per que també hi pugui arribar. Així uns arribaran abans i els altres potser una mica més tard, però el que és més important, tots arribarem a la meta. Torno a repetir, primer companys i persones, en primer lloc la solidaritat i l’amistat; en segon lloc estudiants. És més, no crec que serveixi de res ser un gran enginyer si no som capaços d’aixecar-nos al bus quan una velleta roman dreta, no crec que serveixi de res ser un gran metge si un dissabte a la nit condueixo borratxo per la carretera....cal saber-ho combinar tot, saber-nos formar com a estudiants i com a persones. Un cop dit això, demano (a mi mateix també), que estudiem, que anem a tope! Però que no descuidem la nostra formació com a persones.... També m’agradaria dir que els exàmens i seran igual tan si ens ho prenem bé com malament, tant si ens preocupem molt com si no, per tant cal afrontar-los amb mentalitat positiva i amb il•lusió i alegria i no amb cares tristes i de pomes agres, de ben segur que així passaran més ràpid i amb millors resultats. Un examen no és la fi del mon, simplement un pas més cap a la meta, si el superem perfecte i si ens entrebanquem ens hem de saber aixecar. Estudieu força i molta sort!!!!!!